Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Família. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Família. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de juliol del 2009

El cobrador de tranvia, número 2014

El tramvia ha tornat a Barcelona amb conductor i en comptes de cobrador una màquina.
Aprofito aquest fet per presentar-vos el carnet del "Montepio de empleados de los tranvías de Barcelona" estès a nom de l'Avi.
Era per allà l'any 1923. L'avi encara no havia fet els 32 anys i el pare a punt de fer-ne 7.

Una vegada més tenim sort de la Tieta Teresa que ha guardat aquestes joies.

dissabte, 13 de juny del 2009

Cartes del pare a la família (7)

El pare portava ja un any y cinc mesos a Bilbao en el sevei militar. Passat aquest temps, no sabem con s'ho ha fet, però no passava massa penúria pel menjar i el vestir...
Sabeu qui és la Tere?... dons la que acabarà sent la seva cunyada (Vegeu "Qui és qui" per a mes detalls)
Algú em pot dir qui és aquest Burrull?

Bilbao, 11 Enero de 1941
Sr D. José Bullich
Barcelona
Queridos padres y hermanos: Llegó Naudó con permiso y me trajo noticias vuestras así como el paquete de ropa que me ha ido muy bien estos días precisamente en que el frío ha recrudecido por aquí. En estos momentos que os estoy escribiendo estoy contemplando afuera el paisaje copmpletamente nevado. Empezó a nevar ayer por la tarde a las 6h. y estuvo nevando hata por allà las 11h.de la noche. Ha quedado medio palmo de nieve . Y la nieve es muy bonita... vista desde una habitación que esté caliente, pero vista desde un puesto de guardia no hace ninguna gracia. Con todo esta mañana me he lavado la cara con nieve, que es la mejor manera de espantar el frío.


Me dijo Naudó la gran alegría que tuvisteis con mi última carta. Yo también estoy muy contento ya que a más de la comodidad que representa estar libre de guardias , gimnasia, instrucción, servicios y el ir muy bien alimentado, està el de poder irme practicando en los trabajos de oficina para el dia de mañana.
Ya me puse hace tres días la comiseta de invierno que ya me hacía un poco de falta y por si aprieta más el frío aun me queda el gersey de reserva para ponérmelo encima del que llevo, por lo que no pienso pasar mucho frío. Además que como siemprre estoy por la cocina, allí hay buen fuego y no se siente el frío. Lo que me va muy bien son los calcetines de lana y siempre tengo los pies calientes con ellos.


El turrón estaba muy bueno como el queso y el membrillo. Todo lo he probado menos el chocolate que esto se puede guardar más. Voy tomando un poco de estas cosas como postre.. Aquí en la cocina no me falta nada absolutamente de la comida que se hace espresamente para nosotros y estoy engordando, que cuando venga con permiso no me vais a conocer. Hasta las manos las tengo más gordas ... pues me han salido sabañones en casi todos los dedos.
Este mediodía ha llegado mi otro amigo con permiso y me ha contado más cosas de Barcelona. A Naudó ya le tuve un buen rato haciéndole preguntas de todos vosotros y me dio impresiones muy buenas y tranquiliziadoras de todos vosotros. Nada más con poder hablar un ratito con ellos de vosotros paso unos ratitos muy agradables.


Estos días pensaba en S. José... pues pensaba que voy a mirar de venir por estos días de fiestas para nuestra família... ¿Verdad que no estaría mal?
Hoy he recibido carta de Torres y me dicen que están muy bien. Me dicen también que me mandan 15 pesetas y a Francisco la mismo. No las he recibido aun y a lo mejor se han perdido por el camino pero les agradezco igual su buen recuerdo de nosotros.


Sin más que muchos recuerdos a todos; muchas gracias por todo lo que me han enviado y recibid muchos besos y abrazos de vuestro hijo y hermano que os quiere

Ramiro
Nota al marge:

Supongo que para estas horas Francisco ya estará por aquí; que me escriba, si le deja un momentito libre su Tere. Dale muchos recuerdos y también a Burrull.
Vale

dimecres, 18 de març del 2009

L'Àvia Emília

Fa pocs dies hem celebrat el dia de la dona. Aquí us presento un regal, alhora que sorpresa, de la Tieta Teresa. Una dia agafà "paper i llàpis" i aquí temin aquest entranyable retrat de la seva mare, l'àvia Emília (Emília Tella Ribalta).

Res millor no hauria trobat per a aquesta celebració.
(Algú em podria proporcionar una foto més nítida?)

LA NOSTRA MARE: ELOGI DE LES SEVES MANS

Quan busco en el record la imatge de la mare, em salten els records com espurnes, barrejats en èpoques i moments diferents, com si sorgissin ventant un foc encara encès, viu, recobert per la cendra del temps. Puc retrobar la seva fesomia afable: la cara neta de front ample, els ulls castanys de mirada clara i de penetració forta, la rialla ampla i generosa, el cabell negre i arrissat, i un clotet enmig del front, cicatriu d'una antiga berruga. M'agradava acaronar-la i inquietar aquell clotet del front. Ella no es deixava abraçar i acaronar gaire estona, de seguida t'apartava dient: "fuig, vés, deixa'm que tinc feina!". Sempre tenia feina i això em fa recordar molt vivament les seves mans. 

Voldria glossar-les, com executives de la seva voluntat i expressió de la seva personalitat senzilla, molt humana, bondadosa, serena, intel·ligent i exquisida. Mans de dona de casa, fortes, acostumades a tot, al servei de la nombrosa família. Atentes a cada un de nosaltres, al treball de la casa, a la roba, a la cuina, a la neteja, i també a l'hort i a l'aviram. Al recordar-la al safareig, veig les seves mans anant de la roba a l'aigua, agafant la grossa pastilla de sabó, fregant i picant la roba sobre la llosa. S'ajudava amb el picador per dominar els gruixuts llençols de cotó, tan gruixuts que s'havien de retorçar per escorre'ls i havia de demanar ajut. Recordo les seves mans obrint amb la tisora l'ampolla de lleixiu de tap estanyat que duia una etiqueta amb conillets ballant al voltant d'un cubell i la col·locació intel·ligent de la roba ben premsada dins el cubell. Després, en esbandir, submergia amb precisió la bosseta del "blau" per donar aquell to de color de cel a la roba blanca. I la feina d'anar penjant als filats i pinçant una a una tantes i tantes peces de roba mullada. Pobres dones! Que feixuga la bugada! 

La recordo amb els tràfecs del galliner, amb l'escombra i la galleda. La feina de la neteja, i preparant la "calderada" per a les gallines, pastant amb les mans el segonet i les peles patates i tronxos de col que s'havien cuit a la caldera fumada de la llar de foc, escampant una oloreta especial de patates bullides i terra. En la continuada vigilància de les bestioles una graciosa manera d'escampar els grapats de blat de moro. La joiosa manera de recollir els ous dels ponedors que es posava a la falda del davantal. Les gallines lloques li exigien una dedicació especial. Les havia d'"empapussar" els dies de incubació, obrint-los el bec, forçant-les a menjar el blat de moro. Comprensiva i carinyosa compartia també la seva joia quan naixien els pollets, fent-nos a tots participants de la novetat. També, quan d'aquelles grosses conilles que criava amb les fulles dels bròquils i altres herbes, en naixien conillets, amb la seva ma, amb molt de compte i en silenci, apartava el borrissol delicat i calentó que els cobria per complet i ens deixava contemplar-los.

També quan la gata tenia petits l'ajudava, amb les seves mans agafava els gatets graciosament pel clatell per mostrar-los i també els "amorrava" al platet de la llet que ells llepaven mig adormits.

La recordo a la cuina quan amb les seves mans agafava el ventall per espavilar els carbonets d'alzina del fogonet. Tallant el pa, triant la verdura, agafant la mà de morter per picar els alls, les ametlles, etc. Preparant la pilota pel caldo amb l'ou i la molla de pa, fent la truita amb trampa per allargar el rostit. Mesurant a grapats el llegum que treia del saquet i que havia de posar en remull. La gràcia especial per aguantar la tapadora per girar les grosses truites de patates o d'espinacs, procurant que l'ou quedés tot a la banda de sobre. Li agradava fer-nos "palometes": posar els granets de blat de moro a la paella i al foc, on "espetegant" es transformaven.

Endreçava el rebost amb les seves mans enginyoses, posant papers nets als prestatges, arrenglerant les ampolles, les patates ben esteses, la gerra de les olives i els pots de conserva de tomàquet.

Tenia il·lusió per la casa fent-la agradable. Fruïa variant la situació dels mobles que netejava amb oli i vinagre per fer-los lluir. Ordenava l'armari-vitrina i canviava els draps amb volants, arrenglerava platets i tasses posant en primer terme la cafetera de porcel1ana que era la més bonica.

Les seves traces per cosir eren notables. Quan es posava el didal i s'armava les mans amb tisores i agulles, quan posava a punt la màquina de cosir "Singer" l'untava i enfilava, feia bates i davantals i apedaçava tot el que podia. Transformava vestits grans en petits, tombava colls de camisa, etc. Cosia ràpida i segura, sense embastar.

En l'endreça de les habitacions i dels llits girava de tant en tant els cobrellits del revés per a que es veiés l'endamascat diferent. Ajustava els porticons per a que les habitacions quedessin fosquetes, després d'accionar la manxa del "flit" per eliminar els mosquits.

En acabar els tràfecs, s'endreçava la roba i calçat, s'arreglava els cabells i després es prenia temps per llegir el diari, escoltar la radio o llegir alguna novel·la. En aquest temps lliure es transformava, com si la seva figura s'engrandís. Escoltava la radio amb gran atenció copsant tots els matisos de concerts, òperes, sarsueles o representacions, i sabia donar raó de qualsevol música. També s'entretenia fent "solitaris". Barrejava les cartes i les col·locava sobre la taula, i fent-les moure esperava pacient que la sort l'afavorís un bon joc.

Era dona de Missa primera, i devota de Maria Auxiliadora. A casa encenia la llantieta o "xinxeta" de cera a sant Antoni, una imatge petita pintadeta amb el Nen al braç i el lliri a la mà. Advocat d'impossibles i causes perdudes segurament que l'ajudava molt.

1-1-2006. Tieta Teresa

diumenge, 22 de febrer del 2009

Cartes del pare a la família (5)

Nova carta del pare. De nou ens parla dels seus tràfec domèstics: la roba, el menjar, de com estira els diners, ...

Bilbao 24 de Noviembre de 1940
Sr. D. José Bullich
Pedralbes
Queridos padres y hermanos. Ayer recibí vuestro giro de 30 pts. Os lo agradezco en el alma porque me consta el sacrificio que ello os representa. Por mi parte procuraré administrarlo lo mejor que pueda... Hasta ahora así lo he ido haciendo y sólo he gastado en comer y en el cuidado de la ropa lo que me llevé de casa.

Ahora resulta que la ropa nos obligan a lavarla en el cuartel. Es una lástima porque no me devolverán la misma ropa que yo entregué; pero en fin, solo pienso llevar a lavar la camisa y calzoncillos que son las únicas prendas obligatorias de entregar y lo demás yo mismo me lo iré lavando. Ya he empezado a hacerlo y me he lavado dos pañuelos y dos pares de calcetines; esto haciéndolo con frecuencia no me representará mucha molestia. Otro rato me lavo la camiseta y la toalla y ya está todo. Me ahorro el gasto de hacérmela lavar. El único inconveniente que hay en ello es que la camisa y calzoncillos no me devolverán los mismos, los primeros que salgan, sean viejos, grandes o pequeños. Pero es una orden y hay que cumplirla. Y además por lo que tengo que presumir aquí y son cosas que no se han de ver... pues tan fresco.

Tan fresco porque hace frío. Hay que ver lo que ha cambiado el tiempo en estos dos días pasados. Hace frío y humedad. Ayer y hoy ha sido tan espesa la niebla que no se veía nada a 10 pasos de distancia y no se ha levantado sino hasta por allá las 11 1/2 en que ha empezado a lucir el sol. Dicen los que han pasado otros inviernos aquí que no acostumbra a hacer tanto frío. Menos mal.

Esperaba que me escribiríais en contestación a mi última carta que supongo recibiríais. Esperaré unos días más para contestar a Francisco. Si es que me habéis dicho algo, yo no he recibido ninguna carta hasta la fecha contestando a mis dos últimas, y se habrán perdido. Así es que quisiera que me indicarais algo sobre el particular, para hacerlo.

Aquí en el cuartel se está organizando un cuadro escénico en el que seguramente tomaré yo parte. Así no me será tan aburrida la vida en el cuartel. Y además se está preparando una gran fiesta para el día de nuestra patrona, el día 8 de diciembre, día de la Purísima, patrona de la Infantería. Serán unos días en que se echará la casa por la ventana. Hasta dicen que nos darán "pollo" para comer. Quin festival! Habrá juegos, funciones, desfiles (esto último no es tan bonito para los que lo hemos de hacer)
 
Hoy, por ejemplo, hemos tenido instrucción de desfile y me ha tocado desfilar con el trípode de la ametralladora que pesa 26 Kg y francamente, al terminar, ya no sabía donde tenia el hombro.

Y nada más por hoy. Repetirles las gracias por lo que me han enviado. Dad muchos recuerdos a todos y vosotros recibid muchos besos y abrazos de vuestro hijo que os quiere y nunca os olvida.

Ramiro

dissabte, 31 de gener del 2009

"Can Bullich"

Avui farem una mirada no al passat sinó al present.
"Can Bullich", a banda d'altres possibles significats, és el títol d'un blues creat recentment pel grup "Jazzadlimitum" en el qual hi participa l'Ignasi tocant el contrabaix.
El títol obeeix a que el grup assaja al menjador de casa.
Podeu escoltar el blues "Can Bullich"
Més informació del grup http://www.jazzadlimitum.com
Per posar-se en contacte , demanar el disc, etc. : info@jazzadlimitum.com

dimarts, 20 de gener del 2009

Cartes del pare a la família (4)

Avui teniu una nova carta del pare des de Bilbao, la quarta.
Ha passat un més de la darrera carta i sembla que no té solucionats els problemes de la roba.
Es pot veure la precarietat de la vida en la caserna... Cal subsistir com sigui, i la família dóna suport material i sobretot moral que permet tenir una finestra oberta a l'esperança. Les conviccions religioses també l'ajuden.
Llegides aquestes cartes resulta evident que en aquells anys poca gent disposava de telèfon i, molt menys, de correu electrònic, de manera que escriure cartes era la manera ordinària d'estar en contacte.
Hem d'agrair a l'Avi, a la Mare i a la tieta Teresa que hagin tingut cura de guardar aquests escrits durant tots aquests anys.

Bilbao, 18 de Noviembre de 1940 Sr.D. José Bullich Barcelona.
Queridos padres y hermanos: Acabo de recibir la vuestra del día 14 y me apresuro a escribiros para daros noticias respecto a Francisco y porque lo creo conveniente respecto a la carta que os mandé el mismo día 14. Hace dos día recibí carta de Francisco en la que se muestra tan contento y tan alegre como siempre y por cierto que sus cartas me animan mucho, pues le veo a él tan animado y me dice al final de su carta textualmente: "Hace más de un mes que no me escriben en casa. ¿Qué pasa?" Por lo que supongo que os habrá escrito alguna vez y se perdería la carta. Me dijo ya en la anterior que había recibido la "granota" y precisamente en una fotos que me manda con otros amigos luce la flamante granota con los galones de cabo. Por lo demás continua igual. Por lo demás continua bien. Así ya sabéis noticias de él y yo creo que la causa de faltar noticias de él debe ser culpa del correo que se habrá extraviado. Otra cosa referente a lo de los pantalones. Francisco me dice que él me puede enviar ropa nueva de soldado, cosa que me interesa, pero...me dice así: "referente a la ropa que te dije te mandaría, no puede ser por que hacen pagar cuando llega la destinatario, o sea tú, todo lo que la intervención de aduanas de Málaga ponga por ser ropa nueva. Y como ropa vieja, no vale la pena mandártela. Pero si la quieres dímelo y te mandaré algo." Por lo tanto, ¿qué hago? Vdes. resolverán. Yo ya pasaría con estos pantalones que me pueden mandar Vdes. de lana de color caqui, que para hacer cocina me van bastante bien, pues es un servicio que se ensucia mucho la ropa y no tengo otra para ponerme. Si me la envía Fco. va a costar mucho más aunque la ropa será mejor y me serviría para mudar. Con todo con sólo los pantalones ya podría ir pasando, de momento. Aunque pienso que si saliera algún enchufe habría de mirar de ir algo mejor arreglado. Con que Vdes. mismos. Me pueden enviar los pantalones aquellos con algunos sobres para escribir pues me quedan ya muy pocos y algún carrete de hilo kaki o negro pues ya he terminado lo que traje de casa. O bien envían poco más o menos lo que me pueda costar lo que me envía Fco.(que no sé cuánto deberá ser) y así ya quedaría solucionado todo , y los sobres y hilo ya lo compraría aquí. De lo dicho en mi carta anterior sobre lo del dinero ni hablar. Sólo que de vez en cuando me envíen sellos para ir escribiendo a mi Adela , a Fco, a Vdes. y alguna carta a mis amigos, ya me las iré trampeando tan lindamente, y si pensaban enviarme alguna cosa prefiero lo vayan guardando y me lo envíen para cuando llegue el permiso y tenga que pagar 1/3 del viaje para venir a veros. Quizá sea por Navidad, y casi lo aseguraría. O sea que el viaje costará unas 20 pts. ¡Entesos! Y ánimo que todo se irá arreglando si Dios quiere y yo se lo pido mucho a Dios. Por lo demás hemos de estar resignados a su voluntad y conformarnos cristianamente con ella. Espero su contestación tan pronto sea posible sobre el asunto de la ropa (de momento no necesito más) para escribir enseguida a Fco., ya lo haría ahora si supiera a qué atenerme en este sentido. Sin más se despide de vosotros que os quiere mucho Ramiro. ¡Records a tots! Y ya me dirán algo del viaje de los Srs. Cusó y de cómo está Jacinta. Vale.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Cartes del pare a la família (3)

Avui us presento una nova carta que el pare adreçava als seus des del cuartel de Bilbao.
eren temps difícils, d'escassetat. Veiem com el poder menjar i vestir mínimament era una preocupació bàsica.

Sabeu qui és la "Teresita" que es menciona cap al final? - Dons ni més ni menys que la nostra estimada tieta Teresa.

Sabeu què te ha veure que la "Sra Jesús" fós d'Alforque? - Dons que la seva mare (Emilia Tella Ribalta) era d'allí.

Bona lectura i Bon Nadal.


Bilbao 31 - Octubre de 1940

Sr. D. José Bullich
Barcelona

Queridos padres y hermanos: ya va a hacer esta noche 3 meses que llegué a Bilbao, no pienso que el tiempo vaya transcurriendo relativamente aprisa aunque mis ganas fueran que este tiempo corriera mucho más.. Pero... no, dejémoslo como va, hasta ahora, no sea que nos estrelláramos.

Hoy he pensado escribir , recordando la fiesta de mañana que cada año pasábamos juntos al calor del hogar con aquella castañada... y aquellas charlas... sentados en la mesa y el imprescindible recuerdo de las escenas del "Tenorio", etc..

Este año Francisco y yo lo tendremos que pasar lejos de vosotros, aunque nuestro espíritu siempre está a vuestro lado y en estos días especialmente todavía más. Qué le vamos a hacer! Más sentiría no poder pasar con vosotros las Navidades.. Creo que si hacen como dicen por aquí, que por las Navidades nos darán permiso y creo también que a mí me tocará alguno. ¡Qué suerte! Pero esto aun no es seguro.

No conviene hacerse ilusiones y que después no se realicen. Ya os lo diré con anticipación.

Mi vida por aquí va transcurriendo sin novedad, procuro alimentarme un poco mejor aumentando el consumo de pan. Vengo a gastar cada día unas 0,80 pts de pan, como va escaso es algo caro, pero esto me sirve para el desayuno y merienda y ayuda un podo el rancho que algunos días es algo deficiente aunque otros no me lo pueda terminar de tanto que dan. Ya he empezado a hacer guardias aquí en Bilbao y por ahora ya llevo dos, viene a tocar a nuestra compañía 1 vez cada 8 días; no son pesadas y los días que se está de guardia se come mejor que los otros días. Anteayer hice la segunda y por cierto que hacía frío, que por la mañana había escarcha. Suerte que nos dieron un jersey , sino hubiera pasado frío.. Adela me dice que me hace unos guantes y aunque casi nunca he llevado, para hacer las guardias me irán espléndidamente.

También quería pedir, para cuando me mandarais algo, aquellos pantalones caqui que gastaba para estar por casa, pues hay días que estamos de limpieza o de cocina y como nada más tengo los que llevo se ensucian y... aquellos me servirán parta estas ocasiones, que son para lo único que se pueden emplear los que pido. Y los que llevo me han de durar 6 meses, que para llevarlos continuamente es bastante durar.

Toda la ropa la tenemos tasada por tiempo, así, las botas han de durar medio año, calzoncillos ídem, el gorro 1 año. Y no hay más. hay que hacer durar todas estas prendas el tiempo reglamentario, sino las has de pagar del bolsillo.

Las botas ya las he tenido que hacer poner un parche a una y ahora tendré que ponerle otro a otra y nada más tienen la mitad de tiempo. Suerte que con los clavos se gastan poco de la suela, sino... ya no tendría botas. con lo que yo las gasto.

He tenido carta de Francisco, que veo que sigue bien por Melilla. Yo por aquí estaba esperando a ver si hacía efecto la recomendación de las stas. Godó, pero por ahora no me han dicho nada. esperaremos, y si no, ¡Paciencia!

Hoy, día de Todos los Santos, tenemos fiesta y esta mañana he podido salir del cuartel para comulgar y oír misa. Y he pedido por todos. Esta tarde saldremos un poco a paseo con un amigo de los que marcharon conmigo de Barcelona, que es un buen muchacho y de buenas costumbres.

Hace unos días fui a ver a los hijos de la Sra. Jesús de Alforque. Les saludé y hablamos un rato con Ignacio Tesán, uno de ellos. Pero por lo que hablamos vi que no se acordaban mucho de nosotros, aunque sí de la familia Cubero y del tío Ramiro.

Y por hoy nada más.

Pilar y Luis, ¿Qué hacen por Gelida con la pequeña y Teresita.? ¿están bien? Y los de S Justo ¿Siguen bien también? dad muchos recuerdos a todos a los señores Cusó y a José. Y la monjas ¿Cómo siguen? ¿Ha aumentado la comunidad?. Contadme cosas de por aquí Pedralbes.

Mis amigos ya me explicaron los fuegos artificiales que hicieron en Pedralbes con motivo de la fiesta mayor de Sarriá.

Merçè diu: maca, diu ¿cómo siguen los gatos en el convento? ¿juegas mucho con ellos? A ver si me escribes algún ratito.

Al Sr. Alcalde de barrio un saludo brazo en alto... Y cuando venga ya jugaremos alguna partida de "tuste".

Y muchos besos y abrazos que os envía vuestro hijo y hermano que nunca os olvida.

Ramiro

P.D. Cuando escriban a los Sres. Cusó y a Juan, envíenle muchos recuerdos de mi parte.
Vuestro hijo

Ramiro

dimecres, 3 de desembre del 2008

Ramon Catà de la Torra Martí d'Eixalà

Entre les papers de casa la mare i les ties he trobat un negatiu de fotografia que m'he afanyat a positivar.


Hi podem veure l'avi de la mare, Ramon Catà de la Torra, amb la Ma Lluïsa i la Ma Antònia (segons es descriu en l'etiqueta que hi havia junt amb els negatius, etiqueta escrita amb la impecable cal·ligrafia de la tieta Ma Antònia).



Si suposem que quan es va fer la foto la Ma Lluïsa tenia 7 anys i la Ma Antònia 5 anys (ho encerto?), deduirem que era per allà l'any 1927 i el seu avi en tenia 79.

Al desembre d'aquell any varen morir de tifus els seu fill i la seva nora (els meus avis): Manuel Catà de la Torra i Roser Casanovas.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Cartes del Pare a la família (2)

Ja fa força dies que no presento una nova carta del Pare. Avui per fi m'hi he posat.

Observeu, per exemple, que aquesta està escrita en castellà. Perquè? Hem de pensar que ben segur els militars les obrien (any 1940, l'exèrcit "vencedor", ...). Observeu també que el pare accentua la paraula "fué". Algú de nosaltres també ho havíem accentuat abans que la Real Acadèmia canviés la norma.

On és Ochandiano?... (cliqueu a sobre el nom)
De quin bateig es tracta? Potser la Ma Pilar Cusó Bullich que va néixer l'agost d'aquell any, o bé en Josep Bullich Reñé?

Podeu veure una "fotocòpia" de l'original de la carta (que per cert m'han sortit les pàgines desordenades ...)

... realment et commou fer un apropament així al pare i aquella època de la seva vida.
Hi podeu deixar el vostre comentari, al final del text a la dreta, perquè el pugui llegir tothom (en un escrit anterior en hi ha un del Sergi)
Aquí va el text:

Bilbao,18.10.1940

Sr. Josep Bullich
Barcelona

Queridos padres y hermanos: He recibido vuestra carta del día 13, por lo tanto veo que estáis todos perfectamente. Yo también estoy muy bien de salud; en Ochandiano tuve un día de cólico. No fué nada de importancia y me sirvió para escaparme dos días de la instrucción. Creo que debido al cambio de agua., pues en aquel pueblo había una agua muy fuerte y lo que me pasó a mí , les pasó a bastantes.. Me probó bastante mi estancia en fuéChandiano pues he aumentado 4 Kg que ya es algo en 20 días. Y es que procuraba cuidarme bien.

Lástima que aquí en Bilbao no pueda continuar el mismo régimen que hacía en el pueblo, pues no la abundancia que hay allí, y más ahora que van a racionar el pan y ya empieza a escasear.
En fin haré lo que pueda, aunque el dinero va disminuyendo, pero es que la comida que dan en el cuartel es algo escasa. Con todo aun me quedan 50 pesetas que aun duraran su tiempo pues procuro administrarlas lo mejor que puedo.

Adela ya me explicó detalles del bautizo del pequeño y me hizo reír bastante con algunos detalles del mismo, lo que pasé un rato leyendo su carta que me figuraba veros a todos allí i estar yo también con vosotros.

Teresita, cuidado, ¡Eh!. Claro no me guardaste ningún dulce y te los comiste todos...pues a pagar las consecuencias. Ya me acordaba de que el día 15 era tu Santo (bueno, ya te lo dije con anticipación, pero quiero decir que el día 15 me acordé de ti, como también de teresa Trallero y de la tía de Adela) De quién no me acordé fué de mi prima Teresa; pero no se lo digas y ya que me acuerdo ahora, la felicitas aunque sea algo tarde.

Mamá, por aquí todavía no hace mucho frío y puedo ir pasando, pero puede ser que arrecia de un día para otro y entonces necesitaré un jersey, por lo que quizá sería conveniente empezar a prepararlo y ver si viene aquel muchacho para traérmelo. Si lo necesitara antes ya os lo diría no fuera demás tenerlo antes de necesitarlo.

Por aquí corren algunos rumores sobre nuestro licenciamiento pero... no me quiero hacer ilusiones porque no hay nada de cierto todavía ya veremos, el tiempo dirá.

Veo por su carta que creen que yo no estoy del todo bien, y les repito como al principio que mi salud continua como en casa, fuerte i tuve aquel día de cólico pero no fué nada. Conque no teman por mi salud. Si alguna cosa hubiera ya se lo diría. Ahora, estar bien en el otro sentido... hasta que no esté otra vez entre vosotros y con mi Adela no podrá ser.

Ya saben cómo es la vida de cuartel., pero todos lo pasan y también puedo pasarlo yo, como los demás, y con la ayuda de Dios, volveré otra vez como marché, sano y contento con haber cumplido mi deber para con la patria.

Creo que nos van a repartir jerseis a toda la compañía. Ya los tienen en la oficina; por lo que no correrá prisa el envío del mío.
He sabido por Adela que mamá no se ha encontrado del todo bien algunos día, pero me dicen que ya pasó todo, por lo que ya estoy tranquilo.

Hace algunos días que empecé mi carta, pero por tener unos días algo ocupados no me ha sido posible terminarla. Estuve un día de limpieza de escalera, otro de cuartelero y ayer domingo día 20 de cocina. Y no he tenido casi ningún momento libre.

Me he enterado por los periódicos de las desgracias que han causado las lluvias en casi toda Cataluña. ¡Nada más le faltaba eso para que creciera la escasez de todo!. ¡Qué le vamos ha hacer!

Hace unos días que se oye bastante decir por aquí si nos van a mandar pronto a casa. Pero no dejan de ser rumores. Rumores que a lo mejor se podrían confirmar. Ya veremos.El tiempo lo dirá.

Y por hoy nada más. Se acerca la hora de comer y quisiera dejar esta carta terminada para que la reciban pronto pues supongo estarán esperando noticias mías.

Recibí la carta de José del día 2 con mucho retraso. Yo le escribí sin haberla recibido y al cabo de dos días recibí la suya.

Muchos recuerdos a todos. Y vosotros, queridos padres y hermanos recibid besos y abrazos de vuestro hijo y hermano

Ramiro

P.D. Un par de besos a mis sobrinos
P.D.2 recibí los sellos. Gacias
Adiós

Ramiro

dissabte, 12 de juliol del 2008

La portada d'un treball escolar de la Mare

Avui us proposo una mirada a l'únic, únic que jo en tingui coneixement, document escolar de la mare. Es tracta d'unes "tapes" d'un treball a l'escola de Natzaret quan la mare tenia entre 15 i 16 anys: "Geografia comercial". En l'original es veu que està realitzat amb aquarel·les però no he pogut identificar el tipus de lletra: arial?, times roman?, ... Fixeu-vos també que el tren, com no podia ser d'altre manera, és un "tren de fum".

dijous, 12 de juny del 2008

L'arrivada dels Avis a Barcelona

Avui transcric un segon document de la família.
La mare el va redactar a partir de les narracions orals fetes principalment per la tieta Pilar.

Josep Bullich Guàrdia, nascut a Torres de Segre.
Emília Tella Ribalta, nascuda a Alforque de Ebro - Saragossa. Domicili: als patis, carrer de la Palla i al cafè del poble (Torres de Segre).
L'avi Josep viu amb els pares, l'avi i dos germans més petits, en Paco i en Federico. El seu pare es posa malalt i la família es trasllada a Os de Balaguer, el poble d'on era oriünd el vostre besavi i allí mor.
La mare torna el fill gran, en Josep, a Torres amb el seu avi i allà queden els dos treballant la terra. Els dos fills petits els porta a un col·legi a Teià, els deixa interns i ella es posa a treballar a Barcelona. En Josep ja té 16 anys i es casa amb Emília Tella, resident també a Torres, jove també anys. I vet aquí que es produeix doble casament. La mare de l'Emília, na Teresa Ribalta, es casa amb l'avi d'en Josep.
L'Emília i en Josep tenen el primer fill, una nena i es diu Pilar. Mor ben petita. Desprès neix en Josep, la Pilar a qui amb racança repete­ixen el nom, en Ramir i en Paco (avui l'anomenem Francesc). A l'Avi Josep no li agrada treballar la terra i passa a portar el bar del poble. L'àvia Emília veu que allò per la família no va massa bé i convenç el marit per deixar el poble i anar a buscar millor pervindre per als fills cap a ciutat.

Envien primer el fill gran, en Josep. Es casa l'oncle Paco i la tia Ani­ta. Més tard van tots a Barcelona i s'allotgen també a casa dits oncles que viuen al Poble Sec. Allí no podien quedar-se tanta colla i van buscant on muntar el niu.

Proven primer en un pis a la plaça de Santa Madrona, després a Consell de Cent on es fan càrrec d'una pensió de la qual en surten mal parats doncs els seus antecessors la van deixar ben plena de deutes.

Allí neix la Teresa. I d'aquella època s'explica que a la nena Pilar li pregunten què fa el pare? i ella contesta: fa ulleres. I és que la nena sentia que la mare deia: Josep fas ulleres ... I casualment en Josep treballava en una indústria d'òptica. Mentrestant els nois van a l'escola del Salesians i la Pilar a les Salesianes del carrer Rocafort.
Deixen els avis la pensió i van a viure als Matons de Pedralbes. Aquesta
casa la varen enderrocar per construir la Ronda de Dalt amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992.

Desprès van a viure als baixos de la casa dels Srs. Cristells, el carrer dels Caputxins (avui anomenat carrer Major de Sarrià). Per aquell temps l'a­vi treballava a la Companyia de Tramvies.

D'allí van a la porteria del Convent dels Àngels, situat a la Carrete­ra d'Esplugues en front de l'Avinguda Pearson. Tampoc ha quedat en peu a­quest edifici-convent, hi viuen bastants anys i allí neix la Mercè i un temps desprès mor la besàvia Teresa, mare de la vostra àvia Emília. Passa la guerra i a la tardor del 1939 es casen la Pilar i en Josep.

Els avis Josep i Emília amb els fills van a Sant Esteve de Sesrovires a cuidar una finca dels Srs. Ribot.

Aviat retornen a Pedralbes a casa dels Srs. Cusó fins que passen a la porteria del col·legi i hospital de Natzareth. Per aquell temps es casen en Ramir i en Francesc.

Les mateixes Srtes. Godó propietàries de Nazareth els recomanen als Srs. Fradera i els avis tornen a canviar-se i van a cuidar la finca de dits Srs. (Avui aquesta finca és propietat de l'Ajuntament i és conegut per el Parc de la Quinta Amèlia.) Atenen la porteria, buiden la terra, gallines i conills en bon nombre que donen bon goig i molta feina, l'àvia Emília es posa malalta i mor. L'avi Josep torna obligat a un altre canvi. Primer a un pis del carrer Santa Amèlia, després a Sant Just i allí treballa amb el seu fill Josep que té en marxa una serradora i una planxisteria, on fan el Biscuter.

I els tombs que la vida dóna el porten en contacte amb la vidua de l'oncle Federic, es casen i es queda a la porteria que ja ocupava la tia Matil­de amb l'oncle. Aquí l'avi fa el servei del matí i a la tarda va a cuidar el jardí dels Srs. Ferrer-Raventós.

Mor la tia Matilde. Altre canvi. A la porteria de la casa Margenat, Plaça de Sarrià amb la tieta Teresa i el proper canvi ja és l'últim al carrer de les mimoses i allí mor l'avi que tots vosaltres haveu conegut i estimat.

dimecres, 28 de maig del 2008

Cartes del Pare a la família (1)

Aquí us presento la transcripció de la primera carta del pare a la família durant la guerra civil. He conservat l'ortografia. Possiblement es tracti d'una falsa carta, dons el pare durant la guerra civil va estar amagat a la porteria del convent dels Àngels per no haver acudit al reclutament. El més segur és que es tracti d'una carta per despistar la seva presència a casa dels pares. Preguntaré a la tieta Teresa (una del "trio de les benzines" - què vol dir això?)

Madrid, 29 d'Agost. 1937

Estimats pares i germans: Salut us desitjo com la meva es bona. Salut.
Un dia d'aquestos tindrem la sort de sortir de Madrid per que ens envien cap a Valencia en un punt que encara no han determinat; per lo tant no m'escribiu fins que us doni notícies i la nova adreça; vaig amb uns quants "sanitaris com jo" que ens destinaran a algun botiqui o a lo que vulguin; ja os dire.
Quan escribiu a la Pilar, Mercè i Teresa "el trio de la benzina" donareu molts records i molts petons i moltes abraçades; encara que quan rebreu aquesta segurament ja estarn entre vosaltres; quan m'escribiu ja em direu coms els hi anat. La pròxima vegada que escrigui ja ho faré desde València o algun poblet de per allí si no hi ha novetat.

Donaran molts records quan els vegin a la familia Ramón, a en Garreta i a en Peris i a tots els que pregunten per mi.. A la família Ramón i en Garreta els hi diuen que algun dia els hi escriuré doncs ara estic molt enfeinat.
Res mes de nou si no que rebeu una forta abraçada del vostre fill que npo os oblida i que desitja verures mol pronte.
Ramir
P.D. A l'hora d'enviar aquesta m'entero que marxarem demà, no sabem l'hora.