Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Bullich Tella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teresa Bullich Tella. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de setembre del 2010

Cartes del Pare a la família (10)

En aquesta nova carta no en sabem res dels negocis amb la "correduría de géneros de punto". Què haurà passat? Tal vegada en alguna propera carta en sabrem alguna cosa?.

Qui deu ser la "Mercet"?. Tal vegada la Mercè, la seva germana? Al menys pel registre del text ho sembla.
No us perdeu el consell final a la seva germaneta Teresita (la tieta Teresa) No era tant petita com sembla que s'en pot deduir per com li parla: la Teresita tenia en aquell moment 17 anys.


1 de julio de 1941

Sr. D. José Bullich

Queridos padres y hermanos: Aunque sólo sean unas líneas para que sepáis que me encuentro bien. Antes lo hubiera hecho pero estoy muy ocupado y no tengo apenas tiempo para nada.

Recibí en su día lo que me enviasteis por mediación del pariente de Adela. Estuve parte de la noche con él y me invitó a cenar que aunque yo no quise no tuve más remedio que aceptarlo.. Es un señor muy amable y campechano.

Lo que me enviasteis me vino de primera pues estaba a las últimas, como ya les dije en mi última.

No les he contestado antes por lo que les decía que estaba muy ocupado. A falta de personal, pues se van licenciando bastantes que van completando el tiempo y otros se van con permiso, nos van nombrando algunas guardias y luego el trabajo se retrasa y no puedo pasar. De todas formas se va pasando el tiempo más aprisa que no antes que no hacía nada o tenía poco trabajo.

El día 19 del pasado se celebró el IV aniversario de la liberación de Bilbao. Se hicieron unas fiestas muy animadas. Hubo un desfile grandioso en el que participaron además de nuestro regimiento fuerzas de mar. Llegaron el "Canarias" y "Almirante Cervera" y el "Vulcano"; éste último llegó por la Ría hasta el centro de Bilbao. Nos hizo un calor bochornoso. Llegamos a 41 grados. Estuve sudando todo el día. Tener que estar en la cocina con aquel calor y además cerca del fuego... Sin hacer nada chorreaba de sudor. Y los soldados en el desfile también pasaron las suyas. Hubo algunos que se marearon a causa del calor.

Después nos refrescó, pero ahora vuelve otra vez a apretar aunque no hace tanto.

El día 19 pude presenciar de cerca unos bonitos fuegos artificiales, que no recuerdo haber visto mejores. Cómo me acordé de aquellos otros que presenciábamos por Sn. Juan en Casa Cusó y pensaba en lo que hubieran gustado éstos a José, que siempre nos hablaba de los fuegos de Alcoy.

El día 24, festividad de San Juan, no lo pasé como otros años en casa, ni mucho menos; lo que lo recordé. Estuve de guardia y que fue una guardia de pronóstico. Salieron la mitad de la guardia arrestados. Hasta el oficial y el sargento estuvieron arrestados. A mí no me pasó nada, pero había que tener "vista" porqué por cualquier cosa. arrestado!

Roca me trajo noticias vuestras y me dijo cómo os había encontrado y que os dio unas fotos que nos hicimos últimamente. Por ellas y por él os habéis enterado detalladamente de mi vida y de la manera que me encuentro.

Hoy voy a enviaros ya esta carta para que no se retrase más. Me he quedado un rato solo esta tarde y lo he aprovechado para terminar esta carta y ahora me vienen a convidar a un partido de pelota, y soy tan aficionado que voy a ir a jugarlo y termino. Luego saldré un rato de paseo hasta la hora de cenar y así pasando un día y otro hasta que esto termine me pueda ver (pronto) entre vosotros que creo que será la más grande felicidad de mi vida.

Os encargo muchos recuerdos a todos sin que os olvidéis de nadie.

Mercet, diu, maca, diu. - ¿Aun o has tenido ni un minuto de tiempo para escribirme?. Dile a Sor Josefina que te deje un cuarto de hora en la clase para escribirme una carta larga de un cuarto de hora.

Muchos besos i abrazos os envía vuestro hijo y hermano

Ramiro

Teresita. Que estudies força i que creguis a la mestra. Sinó.. ja veuràs quan vingui

Ramiro

dijous, 17 de desembre del 2009

Cartes del pare a la família (8)

Després d'un temps de silenci, i ara que arriben festes de Nadal i Any nou, us presento una nova carta del Pare.
Alguna pregunta s'ens planteja amb la seva lectura. perquè en la salutació només hi figuren els pares i la Germana? No han de ser dos germanes: la Teresa i la Mercè? (el Francesc era a l'Àfrica fent la mili, i la Pilar i en Josep ja no vivien a casa els pares)
Ho haurem de preguntar...
I una altra pregunta: qui era la Sra. Teresa? Perquè es deuria sentir tant torbat en assabentar-se de la seva mort?
Podem veure que a mesura que passa el temps va "solucionat-se la vida"...fins arribar a afirmar que "me lo voy pasando muy bien", cosa ben diferent que en les primeres cartes.

Moltes Felicitats
Bilbao 15 de Marzo de 1941
Sr. D. José Bullich
Pedralbes

Queridos padres y hermana: Ya era hora de que escribiera. ¿No es verdad?
Quería contestarles su carta que recibí, pero no lo hice enseguida por la sencilla razón siguiente. Si hubiera escrito enseguida, ahora también la hubiera tenido que hacer porque se acerca el día 19. Fecha memorable para nuestra casa, y pensé aprovechar y matar dos pájaros de un tiro. Queda pues asentado que esta es la carta de felicitación del día de San José que desearé lo pasen muy felizmente. Para ello se dirigirán mis oraciones en este día de gratos recuerdos, y pediré al cielo que les colme de bendiciones. Le pediré a San José que bendiga y ayude a mi padre para que pueda celebrar muchísimas veces este Santo, pero que lo pueda hacer acompañado de todos vosotros y de toda nuestra familia que estaremos a su alrededor para hacerle feliz.
Una noticia ha venido a turbarme en estos momentos, que no me deja expressar-me como desearía en mi felicitación
Me refiero a la noticia de la muerte de la Sra. Tereseta (E.P.D). Una noticia que me ha apenado. En fin, Dios lo ha querido, que Él la tenga en su gloria.
Pensaba escribirles una carta de felicitación para San José y he tenido que hacerla de pésame.
De mi vida de por aquí poca cosa tengo más que decirles sino que me lo voy pasando muy bien, de cada día mejor; más porque aprovecho muy bien el tiempo con los estudios que hacemos.
También hacemos gimnasia y entre esto, el trabajo de la oficina y alguna partidita al ajedrez que hacemos de vez en cuando, tengo el tiempo muy ocupado, que era lo que yo deseaba.
Y vosotros, ¿terminasteis el traslado de trastos del convento? o ¿me esperáis a mi para terminarlo? Tened en cuenta que aun voy a tardar unos cuantos días en volver, pues por ahora no voy a tener ocasión de ningún curso de tiro.
Solamente una vez cada 15 días tenemos los destinos una hora de instrucción y, por lo tanto, yo también. De todo lo demás no hago nada absolutamente, ni siquiera imaginarias. He escrito también a los Sres. Cusó para Sant José
Y aun me quedan algunas cartas más para escribir por lo que termino esta no sin antes repetir que les desea un sin fin defelicidadest en el día de S. José vuestro hijo y hermano que nunca os olvida.

Ramiro

P.D. Saludos a las Madres y muchas felicidades a Sor Josefina.

Ramiro

dijous, 2 de juliol del 2009

El cobrador de tranvia, número 2014

El tramvia ha tornat a Barcelona amb conductor i en comptes de cobrador una màquina.
Aprofito aquest fet per presentar-vos el carnet del "Montepio de empleados de los tranvías de Barcelona" estès a nom de l'Avi.
Era per allà l'any 1923. L'avi encara no havia fet els 32 anys i el pare a punt de fer-ne 7.

Una vegada més tenim sort de la Tieta Teresa que ha guardat aquestes joies.

dimecres, 18 de març del 2009

L'Àvia Emília

Fa pocs dies hem celebrat el dia de la dona. Aquí us presento un regal, alhora que sorpresa, de la Tieta Teresa. Una dia agafà "paper i llàpis" i aquí temin aquest entranyable retrat de la seva mare, l'àvia Emília (Emília Tella Ribalta).

Res millor no hauria trobat per a aquesta celebració.
(Algú em podria proporcionar una foto més nítida?)

LA NOSTRA MARE: ELOGI DE LES SEVES MANS

Quan busco en el record la imatge de la mare, em salten els records com espurnes, barrejats en èpoques i moments diferents, com si sorgissin ventant un foc encara encès, viu, recobert per la cendra del temps. Puc retrobar la seva fesomia afable: la cara neta de front ample, els ulls castanys de mirada clara i de penetració forta, la rialla ampla i generosa, el cabell negre i arrissat, i un clotet enmig del front, cicatriu d'una antiga berruga. M'agradava acaronar-la i inquietar aquell clotet del front. Ella no es deixava abraçar i acaronar gaire estona, de seguida t'apartava dient: "fuig, vés, deixa'm que tinc feina!". Sempre tenia feina i això em fa recordar molt vivament les seves mans. 

Voldria glossar-les, com executives de la seva voluntat i expressió de la seva personalitat senzilla, molt humana, bondadosa, serena, intel·ligent i exquisida. Mans de dona de casa, fortes, acostumades a tot, al servei de la nombrosa família. Atentes a cada un de nosaltres, al treball de la casa, a la roba, a la cuina, a la neteja, i també a l'hort i a l'aviram. Al recordar-la al safareig, veig les seves mans anant de la roba a l'aigua, agafant la grossa pastilla de sabó, fregant i picant la roba sobre la llosa. S'ajudava amb el picador per dominar els gruixuts llençols de cotó, tan gruixuts que s'havien de retorçar per escorre'ls i havia de demanar ajut. Recordo les seves mans obrint amb la tisora l'ampolla de lleixiu de tap estanyat que duia una etiqueta amb conillets ballant al voltant d'un cubell i la col·locació intel·ligent de la roba ben premsada dins el cubell. Després, en esbandir, submergia amb precisió la bosseta del "blau" per donar aquell to de color de cel a la roba blanca. I la feina d'anar penjant als filats i pinçant una a una tantes i tantes peces de roba mullada. Pobres dones! Que feixuga la bugada! 

La recordo amb els tràfecs del galliner, amb l'escombra i la galleda. La feina de la neteja, i preparant la "calderada" per a les gallines, pastant amb les mans el segonet i les peles patates i tronxos de col que s'havien cuit a la caldera fumada de la llar de foc, escampant una oloreta especial de patates bullides i terra. En la continuada vigilància de les bestioles una graciosa manera d'escampar els grapats de blat de moro. La joiosa manera de recollir els ous dels ponedors que es posava a la falda del davantal. Les gallines lloques li exigien una dedicació especial. Les havia d'"empapussar" els dies de incubació, obrint-los el bec, forçant-les a menjar el blat de moro. Comprensiva i carinyosa compartia també la seva joia quan naixien els pollets, fent-nos a tots participants de la novetat. També, quan d'aquelles grosses conilles que criava amb les fulles dels bròquils i altres herbes, en naixien conillets, amb la seva ma, amb molt de compte i en silenci, apartava el borrissol delicat i calentó que els cobria per complet i ens deixava contemplar-los.

També quan la gata tenia petits l'ajudava, amb les seves mans agafava els gatets graciosament pel clatell per mostrar-los i també els "amorrava" al platet de la llet que ells llepaven mig adormits.

La recordo a la cuina quan amb les seves mans agafava el ventall per espavilar els carbonets d'alzina del fogonet. Tallant el pa, triant la verdura, agafant la mà de morter per picar els alls, les ametlles, etc. Preparant la pilota pel caldo amb l'ou i la molla de pa, fent la truita amb trampa per allargar el rostit. Mesurant a grapats el llegum que treia del saquet i que havia de posar en remull. La gràcia especial per aguantar la tapadora per girar les grosses truites de patates o d'espinacs, procurant que l'ou quedés tot a la banda de sobre. Li agradava fer-nos "palometes": posar els granets de blat de moro a la paella i al foc, on "espetegant" es transformaven.

Endreçava el rebost amb les seves mans enginyoses, posant papers nets als prestatges, arrenglerant les ampolles, les patates ben esteses, la gerra de les olives i els pots de conserva de tomàquet.

Tenia il·lusió per la casa fent-la agradable. Fruïa variant la situació dels mobles que netejava amb oli i vinagre per fer-los lluir. Ordenava l'armari-vitrina i canviava els draps amb volants, arrenglerava platets i tasses posant en primer terme la cafetera de porcel1ana que era la més bonica.

Les seves traces per cosir eren notables. Quan es posava el didal i s'armava les mans amb tisores i agulles, quan posava a punt la màquina de cosir "Singer" l'untava i enfilava, feia bates i davantals i apedaçava tot el que podia. Transformava vestits grans en petits, tombava colls de camisa, etc. Cosia ràpida i segura, sense embastar.

En l'endreça de les habitacions i dels llits girava de tant en tant els cobrellits del revés per a que es veiés l'endamascat diferent. Ajustava els porticons per a que les habitacions quedessin fosquetes, després d'accionar la manxa del "flit" per eliminar els mosquits.

En acabar els tràfecs, s'endreçava la roba i calçat, s'arreglava els cabells i després es prenia temps per llegir el diari, escoltar la radio o llegir alguna novel·la. En aquest temps lliure es transformava, com si la seva figura s'engrandís. Escoltava la radio amb gran atenció copsant tots els matisos de concerts, òperes, sarsueles o representacions, i sabia donar raó de qualsevol música. També s'entretenia fent "solitaris". Barrejava les cartes i les col·locava sobre la taula, i fent-les moure esperava pacient que la sort l'afavorís un bon joc.

Era dona de Missa primera, i devota de Maria Auxiliadora. A casa encenia la llantieta o "xinxeta" de cera a sant Antoni, una imatge petita pintadeta amb el Nen al braç i el lliri a la mà. Advocat d'impossibles i causes perdudes segurament que l'ajudava molt.

1-1-2006. Tieta Teresa