L'Àvia Emília

Fa pocs dies hem celebrat el dia de la dona. Aquí us presento un regal, alhora que sorpresa, de la Tieta Teresa. Una dia agafà "paper i llàpis" i aquí temin aquest entranyable retrat de la seva mare, l'àvia Emília (Emília Tella Ribalta).

Res millor no hauria trobat per a aquesta celebració.
(Algú em podria proporcionar una foto més nítida?)

LA NOSTRA MARE: ELOGI DE LES SEVES MANS

Quan busco en el record la imatge de la mare, em salten els records com espurnes, barrejats en èpoques i moments diferents, com si sorgissin ventant un foc encara encès, viu, recobert per la cendra del temps. Puc retrobar la seva fesomia afable: la cara neta de front ample, els ulls castanys de mirada clara i de penetració forta, la rialla ampla i generosa, el cabell negre i arrissat, i un clotet enmig del front, cicatriu d'una antiga berruga. M'agradava acaronar-la i inquietar aquell clotet del front. Ella no es deixava abraçar i acaronar gaire estona, de seguida t'apartava dient: "fuig, vés, deixa'm que tinc feina!". Sempre tenia feina i això em fa recordar molt vivament les seves mans. 

Voldria glossar-les, com executives de la seva voluntat i expressió de la seva personalitat senzilla, molt humana, bondadosa, serena, intel·ligent i exquisida. Mans de dona de casa, fortes, acostumades a tot, al servei de la nombrosa família. Atentes a cada un de nosaltres, al treball de la casa, a la roba, a la cuina, a la neteja, i també a l'hort i a l'aviram. Al recordar-la al safareig, veig les seves mans anant de la roba a l'aigua, agafant la grossa pastilla de sabó, fregant i picant la roba sobre la llosa. S'ajudava amb el picador per dominar els gruixuts llençols de cotó, tan gruixuts que s'havien de retorçar per escorre'ls i havia de demanar ajut. Recordo les seves mans obrint amb la tisora l'ampolla de lleixiu de tap estanyat que duia una etiqueta amb conillets ballant al voltant d'un cubell i la col·locació intel·ligent de la roba ben premsada dins el cubell. Després, en esbandir, submergia amb precisió la bosseta del "blau" per donar aquell to de color de cel a la roba blanca. I la feina d'anar penjant als filats i pinçant una a una tantes i tantes peces de roba mullada. Pobres dones! Que feixuga la bugada! 

La recordo amb els tràfecs del galliner, amb l'escombra i la galleda. La feina de la neteja, i preparant la "calderada" per a les gallines, pastant amb les mans el segonet i les peles patates i tronxos de col que s'havien cuit a la caldera fumada de la llar de foc, escampant una oloreta especial de patates bullides i terra. En la continuada vigilància de les bestioles una graciosa manera d'escampar els grapats de blat de moro. La joiosa manera de recollir els ous dels ponedors que es posava a la falda del davantal. Les gallines lloques li exigien una dedicació especial. Les havia d'"empapussar" els dies de incubació, obrint-los el bec, forçant-les a menjar el blat de moro. Comprensiva i carinyosa compartia també la seva joia quan naixien els pollets, fent-nos a tots participants de la novetat. També, quan d'aquelles grosses conilles que criava amb les fulles dels bròquils i altres herbes, en naixien conillets, amb la seva ma, amb molt de compte i en silenci, apartava el borrissol delicat i calentó que els cobria per complet i ens deixava contemplar-los.

També quan la gata tenia petits l'ajudava, amb les seves mans agafava els gatets graciosament pel clatell per mostrar-los i també els "amorrava" al platet de la llet que ells llepaven mig adormits.

La recordo a la cuina quan amb les seves mans agafava el ventall per espavilar els carbonets d'alzina del fogonet. Tallant el pa, triant la verdura, agafant la mà de morter per picar els alls, les ametlles, etc. Preparant la pilota pel caldo amb l'ou i la molla de pa, fent la truita amb trampa per allargar el rostit. Mesurant a grapats el llegum que treia del saquet i que havia de posar en remull. La gràcia especial per aguantar la tapadora per girar les grosses truites de patates o d'espinacs, procurant que l'ou quedés tot a la banda de sobre. Li agradava fer-nos "palometes": posar els granets de blat de moro a la paella i al foc, on "espetegant" es transformaven.

Endreçava el rebost amb les seves mans enginyoses, posant papers nets als prestatges, arrenglerant les ampolles, les patates ben esteses, la gerra de les olives i els pots de conserva de tomàquet.

Tenia il·lusió per la casa fent-la agradable. Fruïa variant la situació dels mobles que netejava amb oli i vinagre per fer-los lluir. Ordenava l'armari-vitrina i canviava els draps amb volants, arrenglerava platets i tasses posant en primer terme la cafetera de porcel1ana que era la més bonica.

Les seves traces per cosir eren notables. Quan es posava el didal i s'armava les mans amb tisores i agulles, quan posava a punt la màquina de cosir "Singer" l'untava i enfilava, feia bates i davantals i apedaçava tot el que podia. Transformava vestits grans en petits, tombava colls de camisa, etc. Cosia ràpida i segura, sense embastar.

En l'endreça de les habitacions i dels llits girava de tant en tant els cobrellits del revés per a que es veiés l'endamascat diferent. Ajustava els porticons per a que les habitacions quedessin fosquetes, després d'accionar la manxa del "flit" per eliminar els mosquits.

En acabar els tràfecs, s'endreçava la roba i calçat, s'arreglava els cabells i després es prenia temps per llegir el diari, escoltar la radio o llegir alguna novel·la. En aquest temps lliure es transformava, com si la seva figura s'engrandís. Escoltava la radio amb gran atenció copsant tots els matisos de concerts, òperes, sarsueles o representacions, i sabia donar raó de qualsevol música. També s'entretenia fent "solitaris". Barrejava les cartes i les col·locava sobre la taula, i fent-les moure esperava pacient que la sort l'afavorís un bon joc.

Era dona de Missa primera, i devota de Maria Auxiliadora. A casa encenia la llantieta o "xinxeta" de cera a sant Antoni, una imatge petita pintadeta amb el Nen al braç i el lliri a la mà. Advocat d'impossibles i causes perdudes segurament que l'ajudava molt.

1-1-2006. Tieta Teresa